Dissabte, 20 de setembre
Fracassos i destins
Article de Jordi Llovet sobre la novel.la Fiasco de Imre Kertész on, tot fent un repàs a la producció literària occidental dels darrers 40 anys, presenta el diferent destí que espera a molts autors: el dels èxits clamorosos però efímers i dels grans fracassos que al final perduraran.
La novel.la Fiasco, de Imre Kertész, no és de cap manera l’obra més reeixida del Premi Nobel 2002, autor de llibres tan importants com ho són Sense destí i Kaddish pel fill no nascut, totes dues, com l’altra, publicades i molt ben traduïdes a Quaderns Crema. Fiasco, doncs, no és una obra que enlluirni però conté, en canvi, una sèrie de reflexions sobre l’ofici d’escriptor i l’art de la novel.la que són molt més il.lustratives que les que puguin desprendre’s de la resta de l’obra publicada fins ara, en llengües romàniques, de l’autor nascut l’any 1929 a Budapest.
Aquestes reflexions que han de servir-nos per ordir l’article que llegiu avui són importants, entre altres coses – per exemple el ressò en l’obra de Kertész de la literatura kafkiana o de l’holocaust, amb citació expressa de Semprún-, pel fet que, entronquen, sense haver de fer cap malabarisme ni distorsió petita de les paraules de l’autor, amb una discussió que, sortosament i finalment, sembla que s’enceta de debò en el panorama de les lletres nostres: la literatura catalana, com moltes altres dimensions de la cultura del país, està composta per una suma indiscernible (per no haver estat discernida per la crítica) de fiascos, falòrnies i grans destins inexorables. Cal explicar-ho: Xavier Pericay, al qual retem honor des de la pàgina present, ha publicat en cosa de dies, dues reflexions sobre l’estat actual de la cultura catalana que ens haurien de moure a reflexió, preocupació i, si fos possible, esmena. L’un ha aparegut a les pàgines de la revista Lateral, número 105, setembre de 2003; l’altre va aparèixer dissabte passat a les pàgines d’un diari en castellà que no significa l’abc de la cultura literària hispànica, però conté, setmanalment, uns quants dels millors articles sobre les novetats editorials d’Espanya i part de l’estranger. Tots dos articles incideixen en una qüestió que ja semblava que ni s’havia de discutir, de tan consuetudinària que s’ha tornat.: ¿en què s’ha traduït la fastuosa tradició literària catalana de pre-guerra i, encara, dels anys quaranta a setanta, per escadussera i esbarriada que semblés? ¿quins valors literaris dels nostres dies poden aspirar a convertir-se en perdurables?, ¿quins altres, nombrosos fins a la paüra, es fonamenten tan sols en estratègies editorials improvitzades, productes malgirbats nascuts de plomes apressades i afanys de glòria sense mèrit, i protegits adés, per un suport genèric que ha estat devastador, adés pel fet que aquell qui signa el llibre ensenya el rostre (d’altres ensenyen alguna cosa més) en una televisió d’estar per casa pròpia o aliena?. ¿què quedarà d’aquesta literatura feta per premiats en nits de reis i reietons, emparada en un eslògan tan paradoxal com és “Somimparables!”, consigna, diguem-ho de passada, que contradiu l’esforç per a una singularitat simbòlica, obligada des de fa més de 150 anys en les lletres europees de patent a causa d’una responsabilitat que cap escriptor ja no podrà defugir mai: alçar una veu contra la baorreria i el desgast de tot sentiment protagonitzat pel consumisme i les estòlides doctrines del prêt-à-porter?.
Kertész, mireu per on, incideix en aquestes qüestions en tota la primera part del llibre que comentem avui (pàgines 5 a 118), en presentar un escriptor que, malgrat el pes de les consignes igualment barates del comunisme estalinista a Hongria, lluita per col.locar en el món editorial i en el circuit de les idees un llibre tan important com ho va ser, en publicar-se finalment, el tan monumental Sense destí. I això és el que diu Kertész –com ve a dir-nos Pericay amb subtilesa - : hi ha grans fracassos d’escriptors – com el mateix Kafka o el de Robert Musil, quasi contemporanis seus – que són un fiasco a despit d’una altura moral i estilística elevadíssima; hi ha, a l’altra banda, èxits clamorosos però efímers com fogueres d’encenalls, protagonitzats per homes i dones que no tenen res a dir i que, al damunt, ho diuen amb un llenguatge afligidor (adobat, ja ho cec, pels correctors, anònims quasi sempre, no a la casa Quaderns Crema), amb l’excusa, vegeu quina barbaritat, que “l’estil no és la cosa més important de la literatura”. D’aquí a convertir en literatura qualsevol redacció escolar d’adolescents desamorats o peces líriques d’aficionats a la verdura, l’astronomia i els horòscops, només hi ha un pas.
Tot, al capdavall, es resumeix en un dicteri tan antic com el ciceronià, que Kertész cita, no per casualitat, a la pàgina 33 del llibre: l’estil és motus animi continus, un moviment tesat i permanent d’un ànima en saó. Tota la resta es pot llençar amb la porqueria: no hi haurà prou contenidors selectius, a la ciutat – si mai n’hi haguessin- la quantitat ingent de literatura innecessària, oportunista i mal escrita que han generat les lletres de tot el món occidental als últims 30 o 40 anys. Els corrents literaris (pàgina 106) arrosseguen i emparen, en l’embranzida pròpia, les produccions més llastimoses. Passen els anys, però, i en un país desconegut, amb una llengua rara (qui diu hongarès) diu català, acaben perdurant les obres que han fruit de reflexió, treball pausat i, sobretot, d’un verb que es mou al mateix ritme, estrany misteri de la gran literatura, d’un home o d’una dona (el gènere no fa la cosa, encara que més d’un se n’aprofiti), amb una vocació i un destí necessaris. Kertész és exponent d’aquest segon fenomen. A Catalunya, a hores d’ara, diguem-nos qui.
(Traducció d’Adam Kovacsics i Marta Marfany
Quaderns Crema)
cromets 2:24 p. m.Fracassos i destins
Article de Jordi Llovet sobre la novel.la Fiasco de Imre Kertész on, tot fent un repàs a la producció literària occidental dels darrers 40 anys, presenta el diferent destí que espera a molts autors: el dels èxits clamorosos però efímers i dels grans fracassos que al final perduraran.
La novel.la Fiasco, de Imre Kertész, no és de cap manera l’obra més reeixida del Premi Nobel 2002, autor de llibres tan importants com ho són Sense destí i Kaddish pel fill no nascut, totes dues, com l’altra, publicades i molt ben traduïdes a Quaderns Crema. Fiasco, doncs, no és una obra que enlluirni però conté, en canvi, una sèrie de reflexions sobre l’ofici d’escriptor i l’art de la novel.la que són molt més il.lustratives que les que puguin desprendre’s de la resta de l’obra publicada fins ara, en llengües romàniques, de l’autor nascut l’any 1929 a Budapest.
Aquestes reflexions que han de servir-nos per ordir l’article que llegiu avui són importants, entre altres coses – per exemple el ressò en l’obra de Kertész de la literatura kafkiana o de l’holocaust, amb citació expressa de Semprún-, pel fet que, entronquen, sense haver de fer cap malabarisme ni distorsió petita de les paraules de l’autor, amb una discussió que, sortosament i finalment, sembla que s’enceta de debò en el panorama de les lletres nostres: la literatura catalana, com moltes altres dimensions de la cultura del país, està composta per una suma indiscernible (per no haver estat discernida per la crítica) de fiascos, falòrnies i grans destins inexorables. Cal explicar-ho: Xavier Pericay, al qual retem honor des de la pàgina present, ha publicat en cosa de dies, dues reflexions sobre l’estat actual de la cultura catalana que ens haurien de moure a reflexió, preocupació i, si fos possible, esmena. L’un ha aparegut a les pàgines de la revista Lateral, número 105, setembre de 2003; l’altre va aparèixer dissabte passat a les pàgines d’un diari en castellà que no significa l’abc de la cultura literària hispànica, però conté, setmanalment, uns quants dels millors articles sobre les novetats editorials d’Espanya i part de l’estranger. Tots dos articles incideixen en una qüestió que ja semblava que ni s’havia de discutir, de tan consuetudinària que s’ha tornat.: ¿en què s’ha traduït la fastuosa tradició literària catalana de pre-guerra i, encara, dels anys quaranta a setanta, per escadussera i esbarriada que semblés? ¿quins valors literaris dels nostres dies poden aspirar a convertir-se en perdurables?, ¿quins altres, nombrosos fins a la paüra, es fonamenten tan sols en estratègies editorials improvitzades, productes malgirbats nascuts de plomes apressades i afanys de glòria sense mèrit, i protegits adés, per un suport genèric que ha estat devastador, adés pel fet que aquell qui signa el llibre ensenya el rostre (d’altres ensenyen alguna cosa més) en una televisió d’estar per casa pròpia o aliena?. ¿què quedarà d’aquesta literatura feta per premiats en nits de reis i reietons, emparada en un eslògan tan paradoxal com és “Somimparables!”, consigna, diguem-ho de passada, que contradiu l’esforç per a una singularitat simbòlica, obligada des de fa més de 150 anys en les lletres europees de patent a causa d’una responsabilitat que cap escriptor ja no podrà defugir mai: alçar una veu contra la baorreria i el desgast de tot sentiment protagonitzat pel consumisme i les estòlides doctrines del prêt-à-porter?.
Kertész, mireu per on, incideix en aquestes qüestions en tota la primera part del llibre que comentem avui (pàgines 5 a 118), en presentar un escriptor que, malgrat el pes de les consignes igualment barates del comunisme estalinista a Hongria, lluita per col.locar en el món editorial i en el circuit de les idees un llibre tan important com ho va ser, en publicar-se finalment, el tan monumental Sense destí. I això és el que diu Kertész –com ve a dir-nos Pericay amb subtilesa - : hi ha grans fracassos d’escriptors – com el mateix Kafka o el de Robert Musil, quasi contemporanis seus – que són un fiasco a despit d’una altura moral i estilística elevadíssima; hi ha, a l’altra banda, èxits clamorosos però efímers com fogueres d’encenalls, protagonitzats per homes i dones que no tenen res a dir i que, al damunt, ho diuen amb un llenguatge afligidor (adobat, ja ho cec, pels correctors, anònims quasi sempre, no a la casa Quaderns Crema), amb l’excusa, vegeu quina barbaritat, que “l’estil no és la cosa més important de la literatura”. D’aquí a convertir en literatura qualsevol redacció escolar d’adolescents desamorats o peces líriques d’aficionats a la verdura, l’astronomia i els horòscops, només hi ha un pas.
Tot, al capdavall, es resumeix en un dicteri tan antic com el ciceronià, que Kertész cita, no per casualitat, a la pàgina 33 del llibre: l’estil és motus animi continus, un moviment tesat i permanent d’un ànima en saó. Tota la resta es pot llençar amb la porqueria: no hi haurà prou contenidors selectius, a la ciutat – si mai n’hi haguessin- la quantitat ingent de literatura innecessària, oportunista i mal escrita que han generat les lletres de tot el món occidental als últims 30 o 40 anys. Els corrents literaris (pàgina 106) arrosseguen i emparen, en l’embranzida pròpia, les produccions més llastimoses. Passen els anys, però, i en un país desconegut, amb una llengua rara (qui diu hongarès) diu català, acaben perdurant les obres que han fruit de reflexió, treball pausat i, sobretot, d’un verb que es mou al mateix ritme, estrany misteri de la gran literatura, d’un home o d’una dona (el gènere no fa la cosa, encara que més d’un se n’aprofiti), amb una vocació i un destí necessaris. Kertész és exponent d’aquest segon fenomen. A Catalunya, a hores d’ara, diguem-nos qui.
(Traducció d’Adam Kovacsics i Marta Marfany
Quaderns Crema)